BIOGRAFIA

Dades biogràfiques  |  Exposicions |  Crítiques i comentaris Download PDF (ESP)

1929 Neix a Castelló de la Plana, el 8 de febrer.
Rafael Català 1949 Inicia els estudis a l'Escola Superior de Belles Arts, Sant Carles, de València.
1955 Obté la plaça de Professor Titular de Dibuix a l'Institut Laboral de Benicarló (Castelló).
1960 Ingressa a la Universitat Laboral de Tarragona com a Professor Titular de Dibuix.
1964 Compatibilitza la seva feina docent amb l'Escola de Mestria, Comte de Rius, posteriorment Institut Politècnic, on guanya la plaça de Professor Titular de Teoria del Dibuix.
1993 Com a Professor Titular de Dibuix del Centre d'Enginyeria Tècnica de la Universitat Laboral de Tarragona és adscrit al Cos de Professors Titulars d'Escola Universitària, en l'àrea de coneixement Expressió Gràfica d'Enginyeria, a la Universitat Rovira i Virgili.
1994 Es jubila com a Professor de la Universitat Rovira i Virgili.

Una característica essencial dels bodegons de Català està en la depuració, en la seva composició de contaminacions sumptuoses, amb la qual cosa aconsegueix una complicada simplicitat del tema. La concepció d'ordre inunda tots els seus quadres, al qual s'arriba per un estudi exhaustiu de la geometria. Qualsevol element és reflex d'una esfera o un ovoide, un cilindre o un con, i fins i tot els draps descompostos en plecs i arrugues mantenen una esquematització estel·lar o radial. El pintor es fa geòmetra, aplicació bàsica per a qualsevol artista, i a través del respecte a la geometria, la tradueix en conceptes íntims de transmissió estètica.

La feina compositiva de Català es desenvolupa a partir de l'originalitat i la personalitat de l'autor. Els precedents poden ser diversos, des de la senzillesa i austeritat de les obres de Zurbarán i Cotán, a la constitució de les obres a partir de les vibracions i els intervals entre buit i massa de Morandi. Català absol segments i teories per crear un món propi continent d'equilibris i càlculs atemporals que traspassen l'ànima de la simple conjunció.

A partir de l'informalisme, Català aconsegueix amb la seva intervenció “relaxar” l'escena, fer-la natural i quotidiana. Però, a la vegada, en la gran majoria de les seves obres, l'atenció s'eleva a partir d'un prosceni espectacular entre el quadre i qui el contempla. Tot s’ha estudiat, on la menor alteració del motiu canviaria la simetria i l'equilibri. Les teles s’han plegat i arrugat desdenyant l'acte reflex que poden aparentar, on el tràfec quotidià i descuidat s'absenta del model escollit per presentar-se com a fons o element que exalça l'exhibició dels objectes com a escenari estètic. Aquestes funcionen com a valedores d'una major riquesa de ritmes interns al quadre a partir de la transfiguració de l'arc al cercle, de la radial al vèrtex i del joc tonal als contrastos que suporta.